Del dol i les arrels al poder monumental

Manel Delgado relaciona els rituals funeraris amb la preparació del difunt per al seu viatge i amb el trànsit dels vius durant el dol. Parla dels fantasmes, de la Castanyada i Halloween, dels taüts de fusta i de les cendres com a manera de perpetuar la presència dels morts.

A partir de la pregunta d’una nena, Delgado sosté que les paraules contribueixen a definir la realitat i que un país no té unes fronteres naturals. La conversa tracta el sentit de dir «el meu país» i relaciona la infància i els records personals amb la idea de pàtria.

Delgado i Adrià Pujol responen la pregunta d’Èric sobre l’atropellament de Gaudí. Parlen del simbolisme de la seva mort al carrer, de la possibilitat que no el reconeguessin i de la relació entre modernitat, atzar i memòria.

Delgado i Pujol recorden que es van conèixer a classe i comenten breument l’elogi, els regals i els vincles. L’entrevistador anuncia que parlaran de la història familiar de Pujol.

Adrià Pujol explica com uns parents llunyans, els Dumont, el van trobar i van viatjar a Palafrugell per conèixer els orígens familiars. Reconstrueix l’emigració de tres germans a l’Argentina, les gestions a l’arxiu local i la trobada amb el seu pare, amb qui van compartir records, fotografies i cartes. La conversa tracta la memòria familiar, el sentit de buscar les arrels i la identificació amb Europa.

En el comiat, Pujol i l’entrevistador tornen a la recerca de les arrels com una manera d’omplir buits i donar sentit a la identitat.

Lúcia Ramis i Irene Cordón presenten el tema de la conversa: l’egolatria dels governants i la voluntat de passar a la posteritat. Parteixen d’exemples atribuïts a Donald Trump i esmenten casos històrics de governants que van promoure monuments o van associar el seu nom al poder.

Les participants expliquen els termes egolatria, megalomania, narcisisme i messianisme. La conversa vincula el narcisisme messiànic amb la convicció de ser escollit i amb el desig de ser recordat per sempre.

La conversa compara les aspiracions monumentals de Trump amb les dels emperadors romans i els faraons. S’expliquen l’incendi de Roma, la reconstrucció de la ciutat sota Neró, la Domus Aurea i el colós de l’emperador com a expressions del poder.

Les participants parlen de la necessitat que el poder es faci visible i posen com a exemple els jardins de Versalles de Lluís XIV. Comenten també el jardí com un espai ornamental i controlat, i la monumentalitat com una manera de mostrar recursos i estatus.

S’examina com es va percebre l’ús que Neró va fer de l’espai després de l’incendi de Roma i com els Flavis van convertir el llac artificial de la Domus Aurea en el lloc del Coliseu. La conversa contraposa monuments al servei de l’emperador amb obres que beneficien la ciutat i remarca que construir per a la posteritat no permet controlar com s’és recordat.

La conversa esmenta els temples i el culte a Calígula, i passa a la Gran Piràmide de Guisa atribuïda a Keops. La piràmide és presentada com una tomba i com una demostració de poder que exigia mobilitzar treballadors, artesans, transports i aliments.